dilluns, 4 de febrer del 2013

El festeig de tota la vida

Les nostres iaies cavernícoles van ser dones recol·lectores, que es dedicaven a cuidar fills i protegir el niu. Elles es van deixar caçar pel mascle amb els millors gens per a reproduir-se. Que 'retro' això de que siga ell el caçador, pots pensar... Sí, ella es deixa però és ell qui s'ho curra, qui fa el ball al voltant de la femella per demostrar-li totes les seues qualitats, perquè ella comprove que és el millor mascle per inseminar-la. La demostració de força del mascle dominant. La femella està passiva, observant... i després tria. És prou guai el procés, de fet.


Hem estat tants anys fent el mateix que ha passat a formar part del nostre ADN, d'ahí que els homes i les dones tinguem (sempre hi ha excepcions, clar) facultats diferents. Allò de que ells tenen més visió espacial (s'orienten millor) i nosaltres més facilitat de paraula, per exemple.

Ara, encara que moltes dones volem follar molt i passar-ho bé, genèticament estem impedides, tenim una alarma que bota i ens fa estar alerta, buscar un mascle òptim que ens fecunde i cuide a la prole. Lluitem contra això cada dia (conscient o inconscientment) però està ahí i no es pot evitar. I fins i tot la més abanderada de la solteria i l'amor lliure de sobte, un dia s'alça nyonya a més no poder i vol tindre parella. Potser se li passa en 2 dies, però la vol perquè ho porta escrit als gens.

Ser dona és un privilegi, però també un patiment. No és fàcil conviure amb aquestes dualitats. I això repercuteix també en el comportament que tenim amb els tios, de mil maneres diferents. Però com que em quedaria un post massa llarg, ho aniré explicant en mil posts diferents i veureu com realment no som (tan) complicades...

1 comentari:

Josep ha dit...

Aix.... sort que la culpa no és dels mascles.