diumenge, 21 de novembre de 2010

Who's your daddy??

Sóc una dona bastant independent. Jo sola m'ho faig tot. M'he fet forats a la paret, posat els tacos i penjat una prestatgeria. He arrencat una làmpada i n'he posat una altra fent els empalmes amb els cables de la llum. He disparat amb 2 armes de foc. Em pague els meus capricis. He conduit un tractor. No em fan por les rates ni els insectes. I quan cal em puge a uns bons talons.

I si algun dia tinc una parella no serà perquè necessite d'una altra persona, sinó perquè me l'estime de veritat i vull compartir la meua vida amb ella. Com allò tan cursi de "No te quiero porque te necesito, te necesito porque te quiero", però dit d'una altra manera menys empallegosa. 

Això de ser independent és una qualitat que jo valore molt en un home. M'atreuen molt els que semblen no necessitar una dona al seu costat. Però... passa igual al contrari?? Quan veig un home adult comportant-se com un xiquet de 10 anys no puc evitar pensar que potser siga retardat... què en pensen ells d'una dona que actua de manera infantil??

I l'altre dia veient un dels capítols de How i met your mother, em vaig trobar amb unes escenes que he resumit aci: (tranquils que no hi ha cap spoiler!!)



I a tu, home, t'agrada sentir-te necessitat?? Crec que això només passa amb els homes heteros... eixe afan de proteccionisme...
Què n'opines?? Coneixes algun que es senta atret per dones així?? o alguna dona d'aquest estil??

15 comentaris:

aquell samaruc ha dit...

Doncs a mi m'agraden les dones independents, femenines en les seues ocasions però de vegades un poc "masculines".

Apostrofe lo de masculines perquè no m'agrada que "masteguen tabac" ni que vagen per ahí "rascant-se la figa", cosa que per desgracia existeix.

Serà perquè soc prou independent i no em moriré si estic sol.

Així que les donetes enfigaes, rien de rien ...

Ecosafor ha dit...

Hola Lucre, sóc el Roger, de Gandia, crec que has encertat amb aquest post. A mi em semblen patètiques les dones dependents. No entenc que algú no puga ser feliç per ell/a mateix/a. Creu-me, no val la pena cap moment mentre notes aquesta dependència. Sempre sembla ser temporal. A tots ens agrada sentir-nos estimats, sentir-se necessitat crec que és un marron.
Cuida't

mapi ha dit...

Mare meva!! Ahir parlava d'exactament el mateix i posava l'exemple del mateix capítol!!

No podria està més d'acord en el que dius i en la definició del capítol!!! :D

M.

Anònim ha dit...

Potser sí, en un primer moment el fet de sentir-te necessari et fa sentir bé, però crec que és més important sentir-te valorat i potser aquest és l'error que cometem.

De totes maneres jo vaig cercar una dona independent, que estudiava, conduïa, es valia per si mateixa.

Em vaig adonar tard que no era això, aquella dona s'esvaí i queda una dona a la que, tenint carnet, el contacte de les claus amb la pell li fa "al·lèrgia" en més de vint-i-cinc anys no ha estat capaç d'agafar un tornavis, no dic res del trepant "eixe desconegut" i que, a més em retreu que no col·laboro a casa: porto la filla al col·legi, em planxo la meva roba, sé posar rentadores i les poso si quan arribo ella no les ha posat (acabo més tard que ella de la feina). I per suposat sempre guanyo poc (el meu sou quadruplica el seu).

Resumint vaig cercar una dona XXI i se'm va colar una dona XIX, volia una companya amb qui parlar de tot i amb qui cardar i tinc una "maruja" que no assumeix que ho és.

Aprendiz ha dit...

A mi el que més m'atrau d'una dona es la madureza, pero quan cal ser madur, de vegades també hi ha que deixarse portar un poc.

Pero també pensa quina clase d'homens està responent a la pregunta, perque pel que veig som tots independents i amb les nostres vivencies. Crec que despres d'unes cuantes bofetades tenim mes clar el que volem.

Len0re ha dit...

A mi m'agrada que sigui independent i m'agrada ser-ho també, però també gaudix deixant que ell prenga la iniciativa sovint, cosa que per desgràcia no fa..."Mal si ando y si no ando también" Hi ha que trobar l'equilibri, supose.

aurora ha dit...

Doncs jo sóc una dona, i en contra del que veig per ací, als homes, en general, els FAN POR les dones massa independents o més inteligents que ells. És clar que hi ha excepcions, però és el que jo m'he trobat durant anys.

aquell samaruc ha dit...

les dones dependent son avorrides i acaben següent com la cosina pesa que has de dur al circ :/

fra miquel ha dit...

Segur, Lucre, que algun dia trobaràs alguna persona amb qui compartir la teva vida, sense fer-te necessària ni necessitar-la. (potser llavors abandonaràs el blog :*o/ sniff )
Jo penjo quadres , cuino, arreglo làmpades, pinto parets, rento roba i plats, condueixo moto i cotxe, he canviat bolquers i banyat nadons...també em pago els capricis i si cal em poso corbata :o)... Ah! i també he portat tractor i camió de 3'5 tones :o)

No necessito una dona, però també m'agradaria trobar-me amb alguna amb qui compartir, sense dependre l'un de l'altre. Tan sols per què l'estime de veritat.
Una besada

Anònim ha dit...

Jo sempre he sigut molt independent, de fer-ho tot al meu gust, manera i quan m'ha vingut en gana, sense demanar-li res a ningú. La meva parella actual, per contra, és la persona més dependent i amb més poca autoestima que he conegut en ma vida. No vol fer res si no ho fem junts.

Al igual que Roger, pense que aquest tipus de dones són d'allò més patètic. I pense exàctament igual que ell en tot el que diu a continuació.

La veritat, n'estic un poc fart d'ella, la tinc avorrida.

trena ha dit...

jo sóc independent, també jo sola m'ho faig tot, fer forats i posar tacos. I quan tenia parella, també era jo la que arreglava les làmpades i penjava ela quadres. Però ara es valora tant la independència que es perd de vista el compromís. No ho sé, jo sóc independent, però compromesa. I fidel. Jo puc fer moltes coses sola, i vull fer moltes coses sola, fins i tot quan tinc parella. Però quan tinc parella, també vull fer moltes coses amb la parella. I no per això perdo la independència i em torno dependent... No sé si m'explico.

Ah! I estic d'acord amb l'aurora en el fet que als homes no els agraden (o els fan por) les dones intel·ligents i independents.

He dit! :P

Colometa ha dit...

Opine igual que la Pilar Rahola, que tenia un article molt bò que es titulava: "La intel·ligent no es casa", i deia una cosa més o menys així: "El poder femení arruga el penis".

Olguen Dalmasas ha dit...

M'agraden les dones independents, ja que jo també sóc així. M'agrada llibertat. Estimar i tenir a algú al costat, però amb llibertats individuals que no s'anul·len amb una relació.
No sé si m'explique. M'agrada que sigues així. M'identifique amb la teua forma de ser i de pensar. Sóc així. No em fa falta tenir a cap persona al costat, i si la tinc, que siga perque realment l'estime. Ara per ara, no en tinc a cap, i m'apanye bé.
És interessant que hi sigues així, la veritat. M'és interessant.
:)

Anònim ha dit...

Jo preferisc les dones dependents (però només al llit).
J.M.

Borja ha dit...

Realment portava molt de temps pensant en qui seria la primera dona en fer-me aquesta pregunta, potser la societat ha trigat massa...

Lluny de fer victimismes sostinguts amb filferro, jo també m'afegeix a la moció de "desitjar" una sona independent, amb molts traços de masculinitat i autonomia. El rol de la "princeseta" crec que ha estat prou erradicat hui en dia.

Desprès, amb el llum apagat, ja cadascú que demane el que vullga...

Salutacions i gràcies per seguir sorprenent-nos!

Related Posts with Thumbnails