Les dones també tenim instints animals, també ens agrada el sexe perquè sí, sense enamoraments, romanticismes, ni contes de fades... no cal tanta tonteria per fotre un clau.Clar que m'agraden els sopars romàntics amb espelmes, passejar per la platja de nit, mirar les estrelles tombats, que em regalen flors i em facen sentir com una reina... però també m'agrada que m'agafen de sobte per darrere, a la cuina, quan no m'ho espere, i em follen salvatgement, així sense preliminars ni res...
No ens cal que ens diguen que s'han enamorat per poder follar-nos. I encara hi ha algun que si ho pensa...
Està bé sentir-se princesa, delicada i respectada, però també necessitem sentir-nos desitjades, vore el foc en els ulls de l'altra persona amb eixa cara de dir "necessite follar-te i ho necessite ARA".
I açò m'ha recordat a la meua època de joventut, en que portava els cabells cardats, pantalons elàstics, botes militars i un cadenat al coll, imitant a Sid Vicious. Escoltava Cicatriz, Eskorbuto, MCD, Piperrak, Apartate ke piso mierda, El ultimo ke zierre, Kortatu, Vomito... i similars. I m'he enrecordat d'aquesta etapa perquè hi ha una cançó que sempre m'ha agradat molt de Distorsión, del disc Ke buen Dios, que tracta aquest tema. Te'l deixe i ja em dius que et sembla.
SI T'AGRADA EL BLOG,
VOTA'L CADA DIA!!
8 comentaris:
Jo crec que aixo de que us tinguemque enamorar per poguer follar ja no s'ho creu ningu , tans sol cal seduirvos o que ens seduiu.
A mi també m'agrada que em follin de tant en tant i deixar el romanticisme a banda. Sí, crec en la diferència entre "fer l'amor" i "fotre un clau", encara que la segona opció es practiqui amb la persona estimada. Un bon "polvo" per desfogar-se, si cal, està bé de tant en tant! :)
... i ell la va arromangar damunt del piano :P
Toma Toma Lacasitos!
suposo que tothom ho ha entès així encara que no ho facis explícit: si a un polvo directe amb qui et desitja... si és algú que tu desitges!
si no hi ha la segona part, és una altra cosa, oi? :)
petons i llepades entre tendres i salvatges!
Pot ser, com sempre, tens raó Lucre. Però jo pense que també part de la culpa que nosaltres (els homens) actuem així (diguem que estem enamorats per poder fotre un clau amb una tia) és perquè ens han ensenyat que les dones sí ho voleu així, vull dir que no esperem, normalment, eixa actitut que descrius en una dona. És a dir, no ens han preparat per a dones normals.
Val a contar una anècdota?
Fa uns anys, quan jo era més jove, en un aplec d’Acció Cultural vaig coneixer dos xicones en el viatge que ens portava en autobús cap a Poblet. Després d’instal•lats, a la nit, a la disco (hi havia de tot en els aplecs aquells) una de les xicones em va dir que havia perdut la seua amiga i em va demanar si l’ajudava a buscar-la. Ferem una volta per la pista i em va dir “igual està als reservats” i se’n va anar cap a un reservat. Mentre jo esperava a la porta pensant que tardava molt en eixir i que el reservat era molt menut i que fàcilment es veia que l’amiga no estava allà, va eixir. Em va dir que no calia que l’ajudara més i que ja la buscava ella a soles.
Unes hores després la vaig tornar a vore en una tenda on ens haviem clavat mil per escoltar un “acustic” d’un espontani amb guitarra, estava mossegant a un altre xicot, sense l’amiga, clar.
Si em diuen “necessite la teua ajuda per buscar la meua amiga” jo no entenc “Rubio: vine cap ací que vaig a apanyar-te el saquet”. I no ho entenc, no ho vaig entendre, perquè pensava que sense amor no tindria... “clau”. Necessitava un manual d’interpretar les senyals de la seducció que diu striper o entendre que les dones no sou (tan) complicades. Però en aquella época no tenia el teu blog ;-)
striper: no cregues. Hi ha més dels que sembla.
núr: totalment d'acord.
tim: per exemple...
gatot_x: home, és clar!!
monyofiné: doncs ja veus... probablament si volia un revolcó salvatge ;)
Ostres, molt bo això que et va passar monyofiné. Et dono totalment la raó. I Lucrècia, sí als claus salvatges, a arreplegar la parella o no i follar com a salvatges com si s'hagués d'acabar el món. Per cert: tots tenim un passat... Distorsión, buf...
Amb aquest post m'has arribat a l'ànima (i no dic al cony perquè jo de bollos no en vull saber res, no t'ofenguis). Quin gran tema, què mític aquest de Distorsion!!
I quines veritats com una casa de pagès!
Yo no quería bailar... jajajajajaja
Publica un comentari a l'entrada