Com podia ser?? Si s'havia pres la píndola!! B per poc es desmaia al saber la noticia. Però el més greu venia després... i ara què?? el primer, plorar i desofegar-se, lamentar-se per la mala sort i després intentar buscar una solució. A ningú que li passe...B és filla única. Sa mare no va poder tindre més fills després de tindre-la a ella. I ella es plantejava si potser li passaria el mateix que a sa mare i no podria tindre més que eixe fill...
Per altra banda... era una xiqueta!! on anava amb un crio?? el cas es que ho va dir en casa i son pare la va portar a una clínica per avortar. Sense donar-li cap opció més. O avortes o avortes.
Ella tenia els seus dubtes, per una part pensava que era el millor, que no estava preparada i que anava a amargar-se la vida si el tenia, però per altra... era el seu fill, i si no en podia tindre més??
Finalment B va avortar. Els metges li van explicar que la píndola havia afectat al fetus i que en cas d'haver seguit amb l'embaràs o bé hauria tingut un avort natural o bé el xiquet hagués nascut amb alguna deficiència física i/o mental. Ella va vore com llençaven el fetus al fem.
Durant anys ha tingut malsons amb aquell dia i ha hagut d'estar en tractament psicològic.
I el pare de la possible criatura que pinta en tot açò?? RES. Ell no es va assabentar de res.
Nosaltres parim i decidim, sí, i quina putada haver-ho de fer perquè és una decisió molt difícil. Una responsabilitat molt gran.
Què passa si ell vol ser pare i ella no?? Fàcil, ell es fot.
Què passa si ella vol ser mare i ell no?? Nosaltres decidim, per tant, el nano naix. I ell es fot.
Molts pares es veuen obligats a ser-ho perquè ELLA (la que pareix i decideix) vol tindre el fill del qual s'ha quedat embarassada.
Ser pares és cosa de dos. I la decisió de ser-ho??
VOTA'L CADA DIA!!
20 comentaris:
Tindria que ser del dos i fer pare algu sense que s'assabenti es licit?
Bé, les dues últimes frases em tranquilitzen, al principi creia que era una proclama feminista-radical d'aquelles que denoten odi al gènere masculí, però veig que no, per sort, perquè no te tenia per una d'aquestes!
Jo tampoc no estic d'acord amb el "nosaltres parim nosaltres decidim", crec que la decisió ha de ser cosa dels dos, que bé prou que ho va ser quan es va decidir cardar un clau junts.
Lucrècia, no tenies altre dia per a parlar d'estes coses? Ays ays ays...
Bé, un tema en contingut...
"Què passa si ell vol ser pare i ella no?? Fàcil, ell es fot."
Totalment d'acord.
"Què passa si ella vol ser mare i ell no?? Nosaltres decidim, per tant, el nano naix. I ell es fot."
Ni hablar del peliquin!
Despres, el pare, vullga o no vullga li tindra que passar pensio, tant a la mare com al fill.
Ja t'han enganxat macho!
I de per vida!
Es una injusticia.
Si ha sigut un "polvo", i no vol res en la mare, el xiquet creixera en una famiia desfeta de primeres.
Roïn pal xiquet.
Es una injusticia.
Tindre un xiquet es cosa de dos.
No tindre'l pot ser cosa sols d'ella. OK.
Hmm... sí, estic d'acord, és cosa de dos - com a mínim - tant l'abans, com l'al llarg de, com el després de.
Però després de tot, no és res que no es puga solventar havent parlat les coses al seu moment. Ja siga abans, durant o després. Jo crec que cal ser conseqüent amb els teus actes, i saber en tot moment amb qui vas i fas.
La meua síntesi de tot plegat?
Mai no vaig al llit amb una dona si no tinc clar que podria suportar estar amb ella en qualsevol dels possibles escenaris posteriors. Em dóna certidumbre total? No, naturalment que no, però almenys gestiones els riscs.
I en cas de dubte, no jugue. Encara que després em pegue de cabotades contra la paret perquè no estan els temps per a fer lletjos.. ;)
Es molt dificil de decidir , i mes quant es tenen només 18 anyets .
Pot sortir be o ser un desastre .
Sempre hauria de ser cosa de dos , però amb un percentatge molt mes alt de decisió en la dona que es qui s'en fara carrec la major part del temps , per molt bon noi que sigui.
Jo crec que si es tracta d'una parella feta (i no un follamic) la decisió és dels dos però si és el cas del follamics, ell només vol tindre un "polvo" i prou.
Ella decideix si el vol tindre i si ell no, pot renegar (hi ha un terme més correcte però no m'enrecordo d'ell) del seu fill. Pot anar al jutjat de pau i dir que no se'n vol saber res. Què li sap mal perquè és una cosa lletja, és normal però ell no volia tindre un fill, només un "polvo".
De totes maneres jo crec que primer és la persona (mare) que serà la que haurà d'aguantar els nou mesos d'embaràs. Està clar que sense l'home no és possible, però el que arriba a patir ella, ell no ho sabrà mai.
Estimada Lucrècia:
La veritat, pense que en general la capacitat de procreació de les dones és una bendició. El problema arriba quan l'embaràs no és dessitjat.
L'advantatge d'estar a dues veles com jo és que no t'has de preocupar d'aquestes coses. Algún advantatge hauria de tindre, no?
Ciber-bessets i unes paraules de condolència per la mort d'aquest trós de vida.
Striper: bona pregunta. En conec a una que vols ser mare, i ho intenta amb tots els homes que pot. Ella no pensa demanar-li res al possible pare de la criatura, el vol per a ella i punt. Però quants homes hi haurà que tinguen algun fill i no ho sapiguen??
iaia: no m'agrada que es frivolitze amb temes com aquests. És una decissió xunga es trie el que es trie. I com a mínim, crec que el pare de la criatura hauria de poder dir la seua.
comtessa: què t'ha passat??
tim: i si ella no li demana res a ell?? és eixe tot el problema que veus?? si deixes prenyada a una dona, tu no el vols tindre però ella sí i tira endavant amb l'embaràs sense demanar-te res, se'l cria ella i li dona els seus cognoms. A tu no et supossa res, però sempre sabràs que hi ha per ahi un nano amb la teua sang...
Hèctor: tu sempre tan sensat... que ideal aquest home!!
garbi24: podria passar el mateix als 28 o 38... el cas es que ell no es va assabentard e res.
dona rebel·lada: ella també volia només un polvo, però una vegada et veus el panorama... que fas??
josé vicente: és una bendició quan el vols tindre. No tindre sexe no té cap avantatge i sí molts inconvenients.
Açó em recorda a un escrit que hi havia a la porta d'un bany de la meua escola que deia: si follas... SIDA, si no... se oxida, solución... masturbación
Aquesta no és la solució, Chevi.
Ok. Volsatres decidiu; però si ella vol i ell no, ell no es fot. Pot quedar fotut; però haurà d'assumir la decisió d'ella. Però per ser pares, cal ser decisió de dos. Malalment si només un decideix..
Estimada Lucrècia:
Supose que és més fàcil aconseguir una mica d'esperma que el ventre d'una dona i nou messos d'embaràs.
Per aquesta raó es pot comprendre que les dones tingau major capacitat de decisió que els homes en relació amb el fet de tenir descendència. I es que vosaltres (les dones) aporteu més que nosaltres.
Salutacions.
Doncs jo trobe que ni parella estable ni follamic. Qui ha de tindre -i té, de facto, malgrat les lleis i les opressions d'aquesta societat paternalista- l'única paraula ha de ser la dona. I em sap greu ser tan extremista, però quan els condons es trenquen, quan les pastilles fallen, cap dona -i molt menys cap adolescent- hauria de pagar un preu tan alt. I que uns diputats amb corbata o algú darrere d'un altar amb un hàbit es pense que puga ser ell qui prenga aquesta decisió és una cosa que em rebel·la fins extrems insospitats. Que prou tenim amb el que tenim com per a que damunt vinguen a dir-me. Acabàramos.
Besets rebels! -i pose damunt la taula la invitació de portar-te al restaurant Pekado, per cert :-)))-.
Lucrècia, jo ara em poso a la situació de la teva amiga, ja que tinc la seva edat. Per començar, ni la meva parella ni jo ens podem permetre tenir un fill en aquest moment de la nostra vida (encara vivim a casa dels pares, tots dos estudiem, ell treballa però jo no, etc.) A més, un fill/a és una decisió molt seriosa. Jo personalment no crec que li pogués donar l'estabilitat que necessita, ni econòmica, física o psicològica. A més, seria un fill no desitjat, cosa que s'arrossega de per vida, i més quan ve al món en una situació tan traumàtica. Però en cas de voler-lo dur endavant, jo no crec que la decisió sigui només de la dona. És obvi que en aquesta situació, la responsabilitat és mútua. S'ha de ser conseqüent amb els teus actes. Però el que és cert i ningú em negarà és que quan neix un fill/a qui el cuida i qui està per ell/a en la majoria de casos és la part femenina de la parella.
És una situació delicada, però segons la meva opinió crec que la teva amiga va fer el correcte.
Jo crec que la decisió de tenir un fill ha de ser cosa de dos. Quan es fecunda un fetus és una cosa dels dos, una dona no es fecunda sola (a no ser que vagi a una ensaminació artifical, però aquest és un altre tema). Llavors en el moment en què tens un polvo amb algú és una decisió de dos i si per casualitats es trenca el condó, com la teva amiga, és una cosa que s'ha d'assumir entre els dos. Sobretot si ella decideix tenir el fill.
Tot i així trobo que la teva amiga va ser valenta i ho va explicar als pares i aquests van actuar amb conseqüència, i han estat al seu costat. Jo sé d'una noia que es va quedar embarrassada als 15, el va tenir, i la mare l'ha ajudat però el pare de la criatura on està?? Desaparegut!
No res crec que la dona sempre té la última paraula en aquestes coses, però sempre tenint en consideració el que diu el noi. Ara si aquest actua com un covard t'arrisques a tenir el fill sola...
Trobe que no mas entes o no m'explicat...
Hablare en la lengua del imperio, que es cosa seria...
Quien es la mujer para tener un hijo MIO sin mi consentimiento?
No soy ningun montruo, no podria desentenderme de MI hijo. Aunque si que me podria desentender de la madre si no hay amor.
Si la mujer quiere un hijo, que busque a quien quiera tenerlo con ella, o que vaya al banco de esperma. A mi que no me lie!
Si se rompe el condon y queda preñada, se habla, pero si 1 de los 2 no quiere tenerlo, se debe abortar.
Las leyes de esta sociedad estan hechas para defender a las mujeres. Y claro, legalmente, si ella quiere tenerlo, te has de joder. Pero al menos no te obligan a sonreir...
Que pena...
No pretenia jutjar a la meua amiga B, no entraré en si va fer bé o no. Tampoc va tindre més opció...
Sols pretenia fer una reflexió, que es parla molt de que si nosaltres parim i decidim, que la decissió és nostra, però també som les que patim. I tant si es decideix tindre'l com si no... es paga ben car. En el cas de B, va avortar, i va haver d'estar anys amb tractament psicològic. En cas d'haver-lo tingut, hauria sigut mare soltera molt jove, amb tot el que això supossa.
I pel que fa al pare de la criatura... hagués estat d'acord en tindre un fill perquè ella ho ha decidit així?? i en deixar morir a una criatura de la seua sang?? no em sembla bé que se'l deixe de costat sense tindre la seua opinió o sense si quiera explicar-li el que passa.
Obviament, nosaltres som les que tenim la decissió, però en aquestos temes tant delicats la decissió sempre és fotuda.
Em molesta que es frivolitze amb aquestos temes.
A ningú que li passe!! i en cas que passe... cadascú triarà l'opció que considere millor en cada moment, i la resta no som ningú per jutjar si ha fet bé o malament.
1.- En ningun cas he frivolitzat en el tema.
2.- En cap moment he jutjat a "B".
3.- Aço es una opinio meua personal: Per a mi, un fetus que encara no s'ha desenvolupat no es un esser. No em considere un assasi.
4.- Es clar que es fotut en ambdos casos.
Tim: Aquest últim comentari no anava per el que has escrit tu, era una contestació general...
Es el meu ego! XD
Ara si... Frivolitat al canto:
M´agradat molt el tema.. tenia substancia! (encara que no tan donat un premi per ferlo) jejeje
Besets.
Curiosament, és un tema que m'ha tocat de prop en alguna ocasió. I sempre he intentat deixar clara la meua opinió sense oblidar que la decisió i la responsabilitat, siga quin siga el final de la història, és de dos.
Es necessiten dos per a fer una criatura.
Després, cadascú que faça el que considere més oportú segons el seu cas particular.
Publica un comentari a l'entrada