Per què em conviden?? Si són amics o familiars propers ho entenc, ho mana el protocol, però si és algú amb qui intercanvie 2 paraules al any... o en tota la vida... per a què?? si tant et fa que vaja com que no al teu casament!! Bé, no és igual, no, el nombre de convidats és directament proporcional (per als de l'ESO: si augmenta un, augmenta l'altre) a la pasta que es treuen els nuvis. I una vegada t'han convidat... doncs vas. Per compromís... I a mi no m'agrada fer les coses "per compromís". O les faig o no, però sempre amb molt de gust.El matrimoni té una causa social (que no amorosa-sentimental) i tota la vida s'ha fet, des de l'època dels nostres avis cavernícoles. Abans, els matrimonis cristians a Europa es feien mitjançant un acord entre les parts i se n'anaven a viure junts, sense més. Es feien promeses verbals i no calia cap rector ni testimonis. Però al 1545, al Concili de Trento (con la Iglesia hemos topao...) van tindre la genial idea de decidir que sols serien vàlids els casaments per l'Esglèsia, amb rector i 2 testimonis. Shit it little parrot!!
Els protagonistes del primer matrimoni de la història eren avantpassats meus, Lilith i Dionís (no confondre amb Lilit i Dionís), com podeu observar a l'il·lustració que acompanya el text. I per què es van casar??
Dionís, per garantir la seua reproducció, va exigir la monogàmia de Lilith i ella va acceptar.
Bé, Dionís, jo només tindré fills amb tu, però a canvi m'hauràs de garantir allotjament, aliment i protecció mentre cuidem i criem el nostre genoma.
Es van fer una encaixada de mans i així es van convertir en matrimoni.
De fet, la paraula "matrimoni" ve de matri-monium, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per poder ser mare dins la legalitat. I si no es per tindre fills, per què casar-se??
10 comentaris:
Estimada Lucre:
Estic d'acord amb tú... les coses o es fan de bona gana o no es fan. D'altra banda pense que cada vegada les persones valoren menys el compromís, la fidelitat, el respecte, la lleialtat, la responsabilitat... i aixó fa que de vegades les relacions siguen complexes...
Salutacions.
Estimada Lucre:
Moltes gràcies per la teua promesa de contestar a la pregunta de si es bó masturbar-se o no.
Salutacions.
Estic totalment d'acord amb tu. I no veges ara el negoci que hi ha montat al voltant de les comunions; ja són quasi més que una boda.
cagate lorito! jajaja
oi tant, totalment d'acord! quin negoci..
Si algú vol fer-me una putada només cal que em convidi a un casament. Un dels actes socials més cutres que ha generat la societat que ens envolta.
Caramb! A la gent blogera els encanta estar d'acord. Doncs, jo no n'estic d'acord! A mi em sembla que el matrimoni és una institució bàsica per a la societat, i les bodes... bé a les bodes de vegades es pot lligar amb unna cosina que fa molts anys que no hem vist i que s'ha fet una dona d'allò més bonica.
Quina gent més desapegà...
Doncs, a despit del que pensa "Parlem d'una altra cosa" estic d'acord amb tu, el amtrimoni no te res a veure amb l'amor ni l'estimació i te molt a veure amb la parte econòmica i genòmica del tema.
Es clar que jo no he lligat mai a cap bodorri, potser per això em semblen més aviat un despropòsit.
És ben curiós el costum de contraposar amor i matrimoni com a l'època dels trobadors i les novel.les cavalleresques. Denis de Rougemont ("L'amor i occident")ho relaciona amb l'heretgia càtara. Potser encara som una mica bogomils. O (el més provable) ens encisa descobrir la Mediterrània una i altra vegada, això sí: com si hagueren descobert la quadratura del cercle.
Per què casar-se? Per la llista de noces, collons!
Publica un comentari a l'entrada