Sé que sóc rareta per a les relacions, que em costa enamorar-me, que sóc un pèl tiquis-miquis i que potser no trobe mai a la persona adequada amb la que compartir la meua vida, però no per això vull privar-me de ser mare. Ara mateix encara no em pita el rellotge biològic, els nanos m'agraden una estoneta, però no més d'això, que em cansen prompte.
De moment no tinc pressa, però sé que vull tindre fills, algun dia. I per ser el primer fill no és convenient tindre'l massa tard, així que he decidit que vull quedar-me prenyada, com a tard, als 35 anys.
I què passa si arribat el moment no tinc parella estable?? Encara estic meditant-ho, et dic les opcions que baralle, a veure què opines...
Opció 1: Inseminació artificial.
Vaig a un banc d'esperma i au.
A favor: el fill és només meu i ningú mai me'l pot reclamar.
En contra: no puc triar al pare. I si és un tio amb el cap triangular i les mans menudes?? no sé si podria suportar pensar que el xiquet podria semblar-li...
Opció 2: Si t'he vist no m'enrecorde
Ho faig a pèl, i em calle com una puta.
A favor: puc triar les característiques del pare.
En contra: em pareix una putada enorme per al tio, que mai sabrà que té un fill per ahi i, en cas que algun dia ho sapiguera... me'l podria reclamar i hauria de compartir-lo amb ell.
Opció 3: Demanar-li-ho a un amic
Un amic, de confiança, que em fecunde i després que signe un document on diga que no reclamarà mai al nano, que serà només meu. I jo tampoc li reclamaré res a ell, of course. Potser hauria de crear una altra etiqueta per açò.
A favor: puc triar les característiques del pare.
En contra: no és fàcil trobar algú que estiga disposat a fer-ho.
Opció 4: Matrimoni
Matrimoni ben entès, com a acord entre 2 parts. Seria una cosa semblant a l'opció 3, però unint-nos per criar i educar als nostres fills. Seria un altre model diferent al que estem acostumats, però no per això menys vàlid. Supose que això hauria de ser amb algú que estigués a una situació molt similar a mi, amb qui tinguera prou confiança i estima com per a viure amb ell i compartir la meua vida.
A favor: puc triar al pare i a més pot participar activament en l'educació.
En contra: si era difícil trobar un pare-opció3, encara ho és més trobar un pare-opció4. I seria un problema major si es donara el cas de que algú dels 2 trobara parella en un futur perquè probablement ens hauríem de separar i compartir el temps dels fills.
Tot això, si no s'acaba el món al 2012...
11 comentaris:
Crec que t'ho has de rumiar bastant més eh, un nen es una responsabilitat, es per toooota la vida.
A mi també m'agraden els nens, molt, i sempre deia que voldria tenir fills encara que no em cases, però ho he rumiat molt be durant un any i crec que no, que jo no sóc ningú per portar un crio a aquest món de merda, amb crisis, amb fam al món, amb assassins psicòpetes, amb violadors, amb lladres, amb polítics corruptes, etc...
Jo no, si de cas que ho faci un altre però jo no vull aquesta responsabilitat de per vida.
Obviament que no critico a la gent que en té, crec que ha de ser una experiència fascinant i que tota dona hauria de poder experimentar, però d'aquí a ser mare...uffff pos va a ser que no.
La opció 4, gens segura. Per experiència sé que no sempre va bé i quan va malament ho va i molt. Jo pensave haver trobat el pare i company ideal i després de uf...dos décades va i em deixa per una altra. Tots (nens i jo ho estem passant molt malament), no li desitjo a ningú. Ah! i jo sóc de les que creia i apostava per una relació plena i de futur, fins sempre.
Pensat'ho molt Lucrecia! que un fil et fa viure intensament lo bo però també lo dolent.
Hola, glamourosa,
Em sembla incerïble que fa exactament 2 dies estava parlant d'aquest mateix tema amb unes amigues lesbianes (i tot arran del fet que l'as de trèvols i l'as de diamants acaben de parir un as de pics la mar de mono).
Amb les meves amigues lesbianes en parlàvem també pel fet que jo la barrera dels 35 ja l'he superada (sí, nena, no t'esperis massa més que els 35 arriben i t'enxampen en pilotes).
Les opcions que discutíem eren les mateixes que proposes, bé, menys la 4 (que mai no m'ha passat pel cap). L'opció 2 és una putada per al tio, només si li ho dius... ;)
L'opció 3 també me la discutien: però jo també els vaig contraatacar amb un possible contracte que deixés ben claret que mai no li dirà al nen que és son pare, i que mai no en reclamarà la custòdia.
L'opció 1 em sembla injusta: que hagis de pagar per tenir una cosa que pots tenir gratis, ves...
Et falta l'opció 5, que no inclou un àlien creixent-te a la panxa, però que és igualment lloable: adoptar. Això sí, arma't de paciència que la burocràcia és lenta a matar.
Jo encara no he decidit la meva opció: trobar un home amb qui m'hi entengui m'està costant cada cop més (quan no és perquè m'hi miro massa, és perquè m'hi miro massa poc).
Sigui com sigui, trobar un pare pels teus fills és tota una odissea.
Petonarros ben guarros.
La resta de les opcions (la de un contracte de convivència i criança amb algú o la d'ocultar-li a ell la seua paternitat em semblen no massa honestes ni clares...clar, que sempre pot haver estat una 'escapaeta', no?). Aposte també per l'adopció més que no pas per inseminació...no el gestaries tu, però estic segura que li oferiries un futur molt digne a algú que ja és a aquest 'puto' planeta
Un bessssssssssss
Crec que per a tindre un fill calen idees clares, (ser-ne conscient del que implica), i ganes. No cal un pare. Vivim en una societat que ens imposa el model de família, i va i ens el traguem.
D'altra banda, (jo sóc mare), eixe fill preguntarà, i tindrà dret a saber. Si hi ha un pare biològic conegut, la mare haurà de triar entre identificar-lo o mentir al seu fill.
Les meues opcions serien: inseminació artificial, si hi ha presa o pocs diners, o adopció en cas contrari. Sense terceres persones, ni contractes; sense opcions que obliguen a mentir a pare o a fill.
Estimada Lucrècia:
Jo també sòc una mica raret per a les relacions, però tinc les ungles de les mans ben boniques i el meu cap no és triangular. Si vols podem coneixer-nos en persona.
Salutacions.
Ai, jo ja en tinc dos, de fills, però si ara m'hi trobés, sense parella com estic ara...inseminació, segur. Si té el cap triangular, mala sort. Amb un home també vas descobrint defectes dia rere dia, i els nens els estimes encara que tinguin el cap quadrat...
Bé, tindre un fill, a soles o no, és una gran decisió que hi ha que pensar molt....jo ho he meditat i m´agradaria ser mare encara que fos en solitari mitjançant in-vitro o adoptant si no arrivara la parella, però ja que preguntes per les opcions que comentes, et diré que de les que plantejes em quede en la primera; no em sembla bé ocultar-li al pare que té un fill, no crec que tindre un fill en un amic siga una bona idea, i els matrimonis ad hoc no me van....la primera opció em sembla la millor, apart de l´adopció; és cert que no pots triar al pare, però inclús coneixent-lo i tenint les mans més boniques del món, res t´assegura que es semble a ell...i de qualsevol manera, al final això no t´importaria res, segur...
b7s reina
Opció 5: relació de parella "normal".
Opció 6: adopció
L'opció 3 crec que no seria viable. Per mols documents que hi hagueren és molt probable que un jutge un dia pugués dir que el pare ha de complir amb les seves obligacions i que el document no tingui validessa.
PODI-.
jo veig una altra opció: que acordis amb un xic que més o menys t'agradi tenir un fill junts, però sense formar una família tradicional. La idea seria que el nen nasques ja amb una custòdia compartida, o similar... cadascú a casa seva i el xiquet podria tenir dues families... Té alguns inconvenients però moltes aventatges:
-comparteixes la cura del nen
- el nen té pare i mare
- tots dos progenitors poden tenir una certa vida social, doncs la meitat del temps estan amb el nen i l'altra poden continuar amb la seva "vida"
a frança, aquesta és una opció cada cop menys infrequent
Lucre, com diuen per aquí, els 35 arriben i no te n'adones. De totes maneres, rumia't bé això de tenir criatures, perquè com diuen per aquí dalt, no es poden tornar, són per a tota la vida (tampoc cal ser catastrofista com la Txell, clar).
Per cert, tinc un apunt molt a Sense pensar gaire sobre tenir fills i l'evolució que fan els pares, segurament el trobaràs interessant ;-)
Publica un comentari a l'entrada