El meu amor (im)possible

Tinc un amor impossible. El típic tio que m'encanta però amb qui probablement mai tindré res. I no perquè siga impossible perquè realment no ho és tant, fins i tot podria ser bastant possible, però és que crec que no vull.

M'explique. Amb ell tinc una relació romàntica en la que, en certa manera, els dos ens hem idealitzat un poc. Per circumstàncies que no explicaré tenim un poc difícil (que no impossible) estar junts i això li dóna a la relació un toc dramàtic que crea un vincle més fort per allò de voler amb més intensitat el que saps que no pots tindre.

Com que no podem estar junts, cadascú fa la seua vida. I, com que l'he idealitzat, ningú no li arriba a la sola de la sabata perquè ell és molt intel·ligent, ocurrent, es preocupa pels demés (i li sap malament quan els altres es preocupen per ell), sap escoltar, és tendre i sensible però va de tio dur de la vida, romàntic, atractiu i amb una polla com una olla. A més els dos som un poc alcohòlics i tenim gustos molt semblants pel que fa a l'humor i la música. Dit així sona al meu home ideal. Però clar, ja he dit que l'he idealitzat...

I mentrestant jo vaig coneixent a altres que tard o d'hora em deixen d'agradar perquè al conèixer-los millor em cauen del pedestal. Però ell sempre està ahi. No arriba mai a caure d'eixe pedestal perquè mai arribem a estar junts de veritat. I m'agrada saber que està ahi, que es preocupa per mi i que sí tenim una relació d'alguna manera...

Però què passaria si algun dia arribem a estar junts?? Segurament res no seria com hem imaginat i al poc de temps començarien a eixir els defectes. I si no sóc el que ell espera que siga?? I si ell no és com jo crec que és?? Encara que altres fallen, ell està ahi... ho està des de fa anys. Però i si amb ell falla?? I eixa poreta a que falle i patir després és la que em fa que continue sent impossible.