Ser normal

 La normalitat està sobrevalorada. 

Tenim el concepte del que és normal, segons com som nosaltres. Quan més s'assemble al que som/fem, més normal ens pareix.

Jo em pense ser molt normal, com segur que tu també ho penses de tu. I a més, com que sóc molt lògica i pragmàtica, crec que les coses que faig a la meua manera tenen tot el sentit del món i no entenc com hi ha qui ho fa de maneres diferents. 

I per explicar açò, contaré un cas que em va passar fa anys...

Vam anar una colleta a passar un cap de setmana a una masia d'un dels amics. En un moment donat estava jo fent l'escurada amb un amic. Jo ensabonava els plats i coberts i ell anava rentant-los. Treball en equip. Estava escurant els gots i anava deixant-los ensabonats damunt del banc de la cuina. Després vaig continuar amb els coberts i vaig anar classificant-los per gots, al mateix temps que els ensabonava. Ara una cullereta, a éste got. Ara un gavinet, a l'altre got. Ara una altra cullereta, al got de les culleretes. I així. 

Sempre que escure ho faig igual. Classifique coberts, els rente per tipus i els pose a eixugar cadascú amb els seus. Si no hi ha escorredors separats per a cada cosa, intente almenys separa-ho en 2: culleretes i ganivets per un costat i culleres i forquetes per un altre, així una vegada secs, els agafe d'un grapat i ja els tinc classificats per a desar-los al seu calaix. És lògic o no és lògic?? En mi cabeza era espectacular.  I com que per a mi té tot el sentit del món fer-ho així, per què algú hauria de fer-ho d'una altra manera?? 

Total, que quan el meu amic va anar a rentar els coberts, de sobte veig que agafa els gots i els buida a la pica. No vaig poder evitar i vaig cridar: NOOOOOOOOOOOOOO!!

Encara deu estar pensant que estic com una puta cabra, sin ser yo nada de eso... que sóc una tia molt normal.