Sóc feliç. No crec en la felicitat completa perquè per natura som inconformistes i mai no en tenim prou, però dins del que cap... sóc feliç!! M’agrada com sóc, el que faig i el que m’envolta. Tot i que canviaria moltíssimes coses, és clar. No crec que la vida siga tant dolenta... però sempre em trobe amb gent que no pensa com jo.Hi ha algunes persones a les que sembla que els agrada amargar-se la vida. I algunes s'esforcen realment per conseguir-ho!! Si eres d'aquest tipus de persona, t’explique com ser eficient en aquesta tasca, pas a pas:
1. Crea't problemes. Si no en tens prou amb els teus, assumeix els dels altres. Fes de confessor en pràctiques, però no t’enganyes: això és només una forma de fugir de la realitat i de tu mateix. Omple la teua vida de complicacions reals o fictícies, i procura donar molta importància a les situacions negatives. A les positives no cal, segur que acaben desbaratant-se a soles.
2. Tu tens la raó. Amargar-se la vida a propòsit és un art que s'aprèn. Per fer-ho pensa que tot és blanc o negre i que només existeix una veritat absoluta: la teua. Rebutja per norma tot allò que et diguen els altres, i més quan et puguen aportar una cosa positiva.
3. Obsessiona't. Elegeix una cosa que se t'haja quedat marcada, i repeteix-ho en la teua ment una i altra vegada... fins que només visques per pensar en això. És genial per amagar el cap davant de les dificultats diàries.
4. Pensa només en el futur. Ajorna els plaers i l'alegria pensant que en el futur tot anirà millor. Sens dubte, fins a aquell moment no t'hauràs de divertir gens. Conforma't amb el mal conegut i no proves res de bo per conèixer. Tortura't pensant en tot el mal que et podria ocórrer dins d'uns anys.
5. No et perdones mai. Si és difícil perdonar els altres, perdonar-se a un mateix és molt més complicat!! No t'esforces a aconseguir-ho. Arribaràs a un punt en el qual tan sols sentiràs auto compassió. Pensa que tu ets l'únic responsable del que t'ocorre, i mai no cregues que hi ha situacions que escapen al teu control.
I un últim consell: allunya't de mi. Sóc feliç i se't podria contagiar...
Lax'n'busto, En clau de No.
SI T'AGRADA EL BLOG,
VOTA'L CADA DIA!!
VOTA'L CADA DIA!!
18 comentaris:
"Tu tens la raó.(...)tot és blanc o negre i que només existeix una veritat absoluta: la teua"
Per fi un post que diu veritats com a punys! Ja era hora de que el mon es donara compte.
M'encanta!
Besitos...
PD: Blanco o negro, negro malo... asi es mi ritmo diario. [Loquillo y los Trogloditas]
PPD: Veras mi estrella, brillar y brillar... [Loquillo y los Trogloditas]
Potser si que ens cal buscar somnriures jo vull que emcontagiis felicitat.
Tim: sí, al final el món reconeix la teua superioritat amargant.
PD: Si no sientes sus uñas clavas sobre tu piel... sabrás como se pierde a una mujer... [Loquillo y los Trogloditas]
Striper: T'envie un sac ben plé d'abraçades i besets feliços :)
Hola Lucrécia!
Fa un parell de dies que vaig descobrir el teu blog, he llegit gairebé totes les entrades que hi has escrit, i volia felicitar-te, es genial i estàs als meus preferits, m'encanta el teu "accent" i la teva manera de parlar sense embuts, jo quan sigui gran vull ser com tu.
També volia donar-te les gracies, m'has donat un parell de idees genials que tinc ganes de provar, encara necessito obrir una mica la meva ment i la dels que m’envolten per poder dur-les a terme, però això es qüestió de temps (espero)
Per cert, jo també n'he conegut d'aquests amargats dels que parles, s'escampen com els polls a una escola, i gairebé m'ho encomanen a mi també... son terribles, i no hi ha cura! no funciona ni donar-los la raó i induir-los al suïcidi, es frustrant, a l'últim moment sempre es fan enrere i has de seguir sentint els seus plors infinits... però es que crec que ara esta de moda, per tota aquella historia dels Emos, la qual cosa no deixa massa bé tota la historia de la moda.
Estimada Lucrècia:
Jo conec alguna persona experta en això d'amargar-se. Jo agregaria a les coses que has dit, la de pensar que tot el que tenen els altres es millor que el que tens tu; també criticar malament a thotom i pegar punyalades a tot arreu.
Salutacions.
Ai Lucre, ara ja no sé si fer-te de confessor xD
P.D. Rita Barberiana: Yo para ser feliz quiero un camión [Loquillo y los Trogloditas]
Jo vull que em contagies!!!
d'aquestes persones que tenen la capacitat d'amargar-se la vida, jo diria que també tenen la capacitat d'amargar-la a tots els que els envolten...
per això més val fugir quan veus que s'acosten perquè és impossible convèncer-los de res.
buuuffff...
ben lluny!!!
Ai Lucre ets genial! M'encanten els Lax'n Busto, també són genials ;) Saps allò que diuen que cada persona tenim un karma i aquest es pot contagiar segons a qui tens a prop... doncs apropa't a aquelles persones que es fan infelices elles mateixes, segur que els hi podràs transmetre una mica del teu karma positiu jejeje. Jo almenys ho intentaré amb els meus amics i pròxims.
Ets senzillament genial,i estic totalment d´acord amb tú. La felicitat no es una meta, es una "forma de viure".... jo també sóc molt feliç
el punt més brillant del post, el més recomanable per tot aquells que tenen com a fita agriar la vida del altres, és tot just el que no té un numeret inicial ...
6. allunya't de mi. sóc feliç i se't podria contagiar...
una abraçada amèlia!!!
Ves que si tots som feliços, de què viuran els psicòlegs i psiquiatres?
Tota una classe de filosofia. Sí senyora.
Vaja. Reconec tots eixos símptomes. Davant persones així, hi ha 2 opcions, depenent del que t'importe la persona: 1. Ajudar-la si són símptomes puntuals d'un moment de la seua vida (tothom té davallades de moral) 2. Tocar el dos en cas que el mal siga crònic, i hi haja malícia implícita, ràbia envers el món que et puga arramblar a tu també.
Bona entrada
PS: Per cert,com han canviat Lax'n'busto. Així i tot tenen coses interessants
Hola Lucre!
Has de parlar de la influència de la crisi sobre les parelles!!
Jo conec ja una garbera de casos en poc de temps...Mereix una teorització de les teues!
M'has arribat ben endins, Lucre. Gràcies pel post.
PD: També sóc de les que els agrada complicar-se la vida... Però res no és impossible de canviar, oi?
Bones Festes!
Sí, es todo un arte lo de amargarse la vida. Recomiendo un libro que precisamente se llama así: el arte de amargarse la vida.
Mirad esto http://www.cop.es/colegiados/m-13106/images/CuentoMartillo.pdf
Besitos
Jo el quatre el canviaria per un: «No et preocupis pel futur: saps que seràs un desgraciat tota la vida. No has estat mai feliç i no ho ets actualment, per què hauria de ser diferent en el futur?»
Em trec el barret per fer-te una senyora reverència! He hagut de fugir més de dos i més de tres cops de gent així... et destrossen l'ànima...
Petonets i bones festes, reina!
Publica un comentari a l'entrada