Als 18 anys, vaig deixar de viure amb els pares per anar-me'n a estudiar a València i ahi vaig començar a vore que hi havia gent "diferent" que no eren catòlics i no per això tenien mals comportaments. I fins i tot hi havia de bones persones i moltes més disposades que les personetes catòliques a les que jo coneixia. Com podia ser això?? Ahi va començar la meua crisi existencial.
No podia ser que tota la meua vida haguera viscut enganyada. Hi havia alguna cosa més?? per què ningú no m'ho havia dit?? i açò és correcte?? segur?? no és pecat?? ai, que tinc remordiments... resaré un parenostre perquè em lleve aquestos pensaments... com puc estar dubtant ara de les meues creences??
No sé si t'ha passat mai alguna cosa pareguda, però és molt xungo sentir com se t'esmorrona el món, el vore que deixa de tindre sentit la base de les teues creences i que tot allò que creies "veritat" deixa de tindre sentit. Primer em va costar molt anar veient-ho, després assumir que estava passant realment, i després decidir què anava a fer...
Sóc prou positiva, així en general, i procure sempre quedar-me amb les coses bones de la vida. El que més li podria reprotxar a l'església catòlica és que prediquen coses que no fan i només les apliquen quan els interessa. Però com que no sóc rancorosa, em quede amb una de les coses que em van ensenyar i que a molts pocs els vaig veure practicar "no jutges a ningú". Vaig aprendre que qualsevol de nosaltres en la situació concreta d'una persona, amb la història que ha tingut i les seues circumstàncies, segurament hauríem fet el mateix, hauríem actuat igual, així que no tinc cap dret a jutjar si ha fet bé o malament.
I aquesta setmana el Papa estarà a Madrid amb milers de joves, víctimes de les seues circumstàncies.
7 comentaris:
El pitjor que els podria passar és que tot allò que prediquen fóra veritat. Veuríem quants d'ells anaven al cel.
Una abraçada, guapa.
M'encanta el teu bloc, i fa mesos que et llegeix en secret, però ja no ho ull fer més. T'agregue als meus blocs llegits i aprofte per a dir-te que en aquest post a més se sorprendre'm (com quasi sempre)m'he sentt molt identificada amb tu... Jo sempre vaig anar a missa amb renegons, aig tenir eixa crisi que comentes entorn als 20/20 i pico i ara que ja he passat els 25 encara dubte de tot... però almenys no m'angoixaaaaaaaaa
un bes pecaminós!
Mercè: però ells es confessen i amb això pensen que ja està tot fet.
Cinderella: a mi la crisi em va durar prou, eh... als 18 vaig començar a veure coses diferents, però d'ahi a adonar-me realment del que passava, decidir què feia i fer-ho... ufff, van passar anys!! Anys de no trobar-me en mi mateixa. Però tot passa... i al final som la suma de tot el que hem viscut. M'alegre d'haver passat per allò perquè si no... ara no seria com sóc. I me mole prou :P ciber-besets i ànim!!
Costa de creure que hages sigut catòlica, tot i que qui més i qui menys ha tingut relació amb el catolicisme!
Sóc fan teua i et seguesc des de fa molt de temps. Continua així amb un dels millors blogs d'internet!
Ciberpetons!
Naixem catòlics i lliures de pecat, però lo segon no dura massa temps, eh? Crec que va ser Ghandi qui va dir que "seria cristià si no fos pels cristians", i és que sense voler generalitzar, les (persones) catòliques que he conegut no em recordaven massa al Crist, més be en Judas...
Jo, d'ara en avant, pastafarista.
Gràcies, Júlia!! :)
Cèsar, jo de gran vull ser líder d'una secta, que sembla que no viuen malament. Els adoradors de la deessa clitoriana :P
Jo com que ja vaig néixer mig punky sempre he fugit del cures i dels policíes. Per si de cas!
Publica un comentari a l'entrada