dijous, 19 de maig del 2016

Diari d'una Mala Pata (II)

Dia 32 d.Ct (*d.Ct = després de Cama Trencada): He tornat a la consulta del traumatòleg guaporro. Ara sí ja ho porte tot a l'aire. I quan dic "tot" em referisc al peu, sense benes ni res. He de seguir movent-lo més i fer un poc de força perquè encara tinc molt poca mobilitat. Açò fa un mal que et cagues. M'ha dit que en 2 setmanes podré començar a posar el peu a terra, sense deixar caure molt de pes, i poc a poc anar descarregant cada dia un poc més. I ja. M'ha abandonat fins el mes que ve.

Açò és una puta tortura. Jo sóc de les que solen tindre els caps de setmana ocupats a 2 mesos vista i ara no puc fer plans de res perquè no sé quan ni com podré estar bé. I encara no sóc autosuficient. Hi ha alguna cosa més trista a la vida que no poder fer-se plans?? jo dic NO.

Dia 42 d.Ct: Hui comence la setmana 6 d.Ct. Els metges ho compten així, en setmanes, però no m'agrada comptar com si estiguera prenyada, per això jo ho faig per dies, com les persones normals. I just hui he de començar a posar el peu a terra.
Algú a casa ha tingut la brillant idea de que em pose una bàscula baix del peu dret per saber fins a quants kilos sóc capaç de suportar en eixa cama. Doncs bé, només n'arribe 12. Un drama.

Dia 43 d.Ct: Una de les coses curioses que té estar al poble amb els pares és que ve a visitar-me gent a la que no conec. Coneguts dels meus pares, veïns, xafarders...
I hui ha vingut a casa una dona, m'ha preguntat com estava, li he explicat tot el rotllo i molt solemnement s'ha alçat la camiseta mostrant-me el pit, i d'entre mig de les mamelles s'ha tret mig tapó de suro. Et jure que no sabia qué fer, on mirar, com reaccionar...

Era un tapó qualsevol de botella de vi, partit longitudinalment. Jo estava ahi, mirant amb cara de poker com si em passaren coses així cada dia. I la dona, molt seria, estira el braç donan-me el suro i em diu... açò és per al dolor.

Per un moment he pensat que sería per a mossegar-lo, per la tensió del dolor, dic jo, no?? Però clar, ni de conya mossegue jo un suro que s'ha tret una jubilada del mamellamen. Estamos locos o qué??
Aleshores la dona m'ha explicat que no sap per què funciona, però que simplement portant el suro a la butxaca se te'n van els dolors musculars i d'ossos. I m'ho va dir super convençuda, eh!! Vaig fer un mig somriure i li vaig donar les gràcies.

Què més podia fer?? explicar-li que això no té cap sentit?? soltar-li un discurs pro-ciència?? dir-li que està taradíssima i que potser no és massa correcte donar-li a una mig desconeguda coses que t'has tret d'entre mig de les mamelles?? Entendria més si el dolor se n'anara al beure't tota la botella de vi, no guardant el tapó.

Jo havia sentit dir que si portes un tros de panical en contacte amb el cos, fa que no t'escaldes. Sé que molta gent ho fa i li funciona, però no sé si és efecte placebo o és que la planta té alguna propietat.
Això ho expliquen ací, ací i ací. I a la revista Mètode (de difussó de la investigació de la Universitat de València) diuen "Aquest ús a tall d’amulet protector, preventiu o curatiu pot ser considerat com a màgic, o, si es vol, psicosomàtic, però potser el panical exhale alguna essència que, homeopàticament, dissipe o anul·le la producció dels components de la suor que irriten o inflamen la pell."  Investigació... Científica... Homeopàticament... Fin de la cita.

Dia 45 d.Ct: Ja arribe a descarregar 23kg!!

Dia 46 d.Ct: Me n'he anat de comunió. He estat 10h bevent. i a la 4a cervesa ja anava super pet. Amb tant de temps sense tastar l'alcohol... estic desentrenada.
No sé com he acabat enmig de la pista, asseguda a una cadira, i els meus amics estirant de la cadira i així fent com que ballava. Ha hagut un moment que un ha començat a pegar-me voltes amb la cadira, rotllo força centrípeta... i jo amb els alcohols al cos m'he posat a cridar "que poto, que pooooto"  però ell ha entès "footoooo, fotooo", aleshores ha pensat que m'estava encantant.
I així és com he acabat potant-li damunt.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Si que són divertides les comunions a valència.
PD: Encara estic flipant amb la història del tap de suro.