Què és la fidelitat en la parella?? És fidel qui soles té sexe amb la seua parella?? o qui no l'enganya i li és sincer??
A mi em sembla això molta més infidelitat que si el tio es folla a C. sense tanta parafernàlia de missatgets i carinyets i després cadascú a sa casa i Internet a la de tots.
I no dic que el segon cas no siga infidelitat, però els graus influeixen. Per a mi la quantitat de sentiments són directament proporcionals (quan augmenta un, augmenta l'altre, per als de l'ESO) a la gravetat de l'infidelitat. I en aquest cas hi havia sentiments.
Què és per a tu la fidelitat?? perdonaries una infidelitat de la parella?? És infidelitat el cibersexe?? I si no hi ha contacte sexual, però sí paraules tendres-cursis-amoroses, aleshores és infidelitat?? On hi és el límit??
Com que mai he tingut he tingut parella, mai he tingut ocasió de ser infidel i és un concepte que no acabe d'entendre del tot. Si estàs bé amb una persona, per a què estar amb altres?? i quan veus que vols estar amb altres, no és el moment de deixar a la teua parella??
18 comentaris:
Jo crec que quan es produeix una infidelitat es perque alguna cosa hi manca a la teva relació. Si la teva parella t'omple i et dona el que necessites (amor, sexe, tendresa, comprensió, complicitat, confiança, whatever...) no tens la necessitat de "buscar-ho fora".
I si per el que sigui, sents aquesta necessitat... acaba amb la relació abans no us feu(massa)mal.
Em sembla que sentir parlar d'infidelitat "sense haber tingut parella" es com sentir un mossén parlar de relacions sexuals...i perdona'm, però "cursi" és un adjectiu que nomès es pot aplicar si no has fet servir mai segons quines paraules...això si que és mala sort!!
Abans que res, he de dir que m'ha fet mal a la vista llegir "l'infidelitat". Davant de "i" o "u" àtones, l'article "la" no s'apostrofa. Ho dic també per als de l'ESO...
Jo pense que tot depén del pacte, explícit o implícit, que hi haja entre els dos membres de la parella en qüestió. En el moment que s'amaga alguna cosa -sexe o joc infantil, cast i romàntic-, hi ha una mena de traïció (gran, xicoteta o ínfima).
Que cadascú valore quina importància pot tenir eixe engany. És quelcom que vol mantenir de manera compatible amb la relació? Es troba en un moment en què es planteja seguir amb la seua parella?
En resum: trobe que és una qüestió que planteja més preguntes que respostes...
En un programa del Punset sobre la bellesa (tinc mandra de buscar l'enllaç) deien que és una cosa d'hormones: la dopamina fa que t'enamores d'algú, l'oxitocina que vulgues estar al costat d'altre tota la vida. Són compatibles.
Respecte a l'ètica, estic d'acord en que depèn del pacte implícit o explícit que tingues amb la teua parella.
Si li dius que és mitja hora més tard de la que és per a que es done més pressa també menteixes i ho fas sense remordiments.
En aquesta vida tothom ha estat infidel, doncs la infidelitat comença quan dius ostres!!!! aquest tio/tia me'l follaria a gust. Només de pensar-ho ja és infidelitat, perquè això vol dir que a la mínima, si es presenta la oportunitat, acabarem en posició horitzontal.....practicant el glorioso movimiento.
Doncs jo penso que hi ha molts tipus d'infidelitat... però crec que la pitjor de totes es dona quan ets infidel a tú mateix... Si és que si fóssim més fidels a nosaltres mateixos i haurien moltes mes infidelitats, no?
Penso que ho descrius bé. "Infidelitat" és trencar allò que has pactat però molt més és trencar una confiança.
Jo n'he tingut moltes, massa, de parelles. El sexe o qualsevol mena de relació amb altres persones (comercial, lúdica, laboral) "només" l'he vista com infidelitat si se m'ha amagat, perquè el que quedava sobreentès era "la confiança" entre nosaltres. Per part meva no he amagat mai res.
Per a mi, infidelitat és la mentida dintre de la parella, o del grup, o del col·lectiu...
Us asseguro que una infidelitat, quan tu confies en la teva parella, dol moltíssim. Jo he passat per això i no li desitjo a ningú.
Xiqueta, aquest és la pregunta de la grossa...! Estic en essència, d'acord amb en Murphy. Però la vida és molt complicada, i si no, ens la compliquem nosaltres solets.
Doncs jo trobe que si hi ha alguna infidelitat és que alguna cosa no va bé en la relació. En la vida he aprés que si t'atrau alguna altra persona és que alguna cosa no funciona en la teua relació.
Només segueixo el teu bloc per a veure quan baixes del burro i te n'adones que la educació reaccionaria que dius que has rebut a casa és la correcta. Que qualsevol compromís o tria exigeix renunciar a coses, a tantes més quant major i més agosarat sigui aquest compromís.
Tothom te la temptació de viure egoistament: estar sempre amb noies maques, anar a veure mon enlloc de a la oficina o permetre's capricis enlloc de mantenir compromisos farragosos que coarten el "desenvolupament personal".
Si la Humanitat que ens precedeix hagués sigut tan lliure i moderna com per a actuar aixi, vostè no seria aquí com tampoc totes les coses que valen la pena.
Em rebenta que siguem els homes els que avui dia haguem de fer aquest discurs assenyat, quan per Natura no ens correspon: nosaltres sempre podem fotre el camp i deixar el bombo i les conseqüències enrere per a seguir perseguint la nostra satisfacció momentània.
Juraria que tot plegat només és una estratègia per a fer als homes més obedients.
La pregunta em ve al pèl, i alguns comentaris també...
És infidelitat quan t'emboliques amb algú, creus les seues paraules de que 'no te a ningú', tens sexe i sobretot un inici d'amistat i confiança i desprès et diu que 'hi ha algú important' en la seua vida però que no t'en havia dit res perquè no esta segur (ni amb ella ni amb tu, a qui acaba de conèixer)? Prop o lluny del concepte "infidelitat", tothom està.
Jo també em vaig penjar d'algú quan tenia una relació formal que anava malament, ho vaig callar i desprès tot va ser tan dolent i tan dur per a mi que ara aprecie molt les veritats. Per molt que dolguen.
C.
S'ha de ser fidel a un mateix i no fer mal als demés! El sexe és una cosa més de la vida, i millor en parella, i entre parelles...
Querida Lucre, la infidelidad es de obra y pensamiento; para el que intente disimular aclararle que "SÍ" el cibersexo (aunque no llega a haber contacto) es "INFIDELIDAD" sin duda alguna se engaña a la pareja y a la amante se la deja con las ganas... así que mi opinión sobre los infieles es que ni comen ni dejan comer, disfrutad del sexo con 1 o con mil personas pero siempre sed sinceros/as.
Jo no pense que la infidelitat estiga mal, per se. Parlant des de l'experiència (els he posat i me'ls han posat), jo crec que s'hauria de diferenciar entre dos tipus d'infidelitats. Una cosa és agafar-te un pet com un cohet, d'eixos que fan història (no dels de cada cap de setmana) i acabar al llit amb algú i un altra molt distinta és mantindre dues relacions que s'allarguen en el temps i en l'espai.
Sí, és clar, les dos coses són infidelitats, però la primera és un "accident" i la segona és a conciència.
Estimat Vicent, em prenc la llibertat, com a lingüista, de respondre al primer paràgraf del teu comentari. És cert que hi ha una norma que diu que davant les grafies "i" i "u" àtones l'article no s'apostrofa (i dic grafies perquè és una norma que només afecta l'escriptura), però també és cert que en som uns quants que ens hi oposem, i ho fem perquè és una norma que en Pompeu es va treure de la màniga i que ningú no sap ben bé per què seguim. Si t'hi fixes, no hi ha un motiu clar ni de pes perquè s'ha de trencar la regla general d'apostrofació (i encara més paradoxal és el fet que amb la paraula "ira", que comença amb una "i" tònica, el que cal fer és una excepció a l'excepció, perquè llavors si no, diuen, crea ambigüitat amb el nom de l'instrument musical...). En fi, que si la Lucrècia vol escriure "l'infidelitat" està en el seu dret: és el seu blog, ¿no?
Ara, Lucre, contestant les teves preguntes: fa molts de dies, mesos, anys, que em plantejo els mateixos dubtes, perquè jo, havent tingut diverses relacions de parella, he estat gairebé sempre infidel. Infidel en el sentit primer del teu relat (tenint una amistat molt especial, casta i pura, i no dient-ho a la meva parella), i també en el segon sentit: cardant amb algú i tampoc no dient-ho a la meva parella.
No fa gaire que he experimentat a més l'altra banda de la barrera: ser l'amant d'algú que té parella estable. En un cas era vox populi (la dona ho sabia), i en uns altres casos la dona no ho ha sabut mai. El que no he experimentat encara (i espero que mai no arribi l'ocasió) és ser la dona a qui se li fa la infidelitat. Però per les experiències que sí he viscut, per a mi és tan greu el primer tipus d'infidelitat (cast i pur) com el segon. Del que es tracta és de trencar el pacte de confiança i respecte cap a l'altre. Segons jo ho veig, no compartir amb la teva parella una experiència bonica (com pot ser la infidelitat tipus 1) és creure que la teva parella no ho entendrà, i per tant, el respecte i la confiança se'n van a fer punyetes. L'amor no és exclusiu, es pot compartir i és un sentiment molt bonic.
En el tipus d'infidelitat amb sexe, si és només sexe perquè sí, sense sentiments, llavors implica trencar el compromís d'exclusivitat implícit en tota relació de parella (a no ser que se n'hagi parlat prèviament).
Tot plegat sempre m'ha fet pensar: ¿on és el límit entre un amic molt especial i un nòvio? Si quan un amic especial es converteix en nòvio, normalment entren en joc les expectatives, les decepcions, les exigències i els dinars familiars... ¿per què canviem l'etiqueta de la relació? ¿Es pot tenir una relació d'amor profund amb algú sense que hi hagi mai sexe? ¿Es pot tenir una relació d'amistat sincera i preciosa amb el teu nòvio? ¿És tan sols el sexe el que marca la línia divisòria?
Com veus, Lucre, estem en un moment en que totes dues ens plantegem les mateixes coses... :*
M'identifique tant amb la dona C... He estat enamorada d'un tio durant 4 anys de la meua vida, amb el qual l'únic que hem tingut ha sigut un bes, una nit. Construírem un món màgic, nostre... i després tot sen anà a la merda. Temps després ens retrobàrem i continuarem amb el nostre món, amb la diferència que ell aquesta vegada tenia novia i estava enamorat. I així 4 anys... ell amb la novia i jo... bueno amb ell quan no estava amb la novia. Sense sexe ni res, clar. Tot màgic i meravellós, sols que cadascú dormia en sa casa i l'Internet en la de tots. Fa poc li confesse que estic farta de ser la segona, que vull compartir la meua vida amb ell, i que em diu ell?? M'envia una carta dient que sempre m'ha estimat, qe sempre que m'ha vist en eun altre se li partia el cor... bla bla bla però que res, que no deixa a la novia. Li pregunte si la novia sap algo i em contesta que nanai... Ella sap qui soc, però no sap ni la misa la mitat... INFIDELITAT? Doncs no ho sé, pero un cabró sí que ho és...
Senc el discurs, però he vist el moment de desfogar-me.
Por molt bé que estiguis amb la teva parella i per molt que l'estimis és inebitable que el sexe a vegades es converteixi en rutinari i sobretot que ja no et sorprengui.
En canvi si fas sexe amb un altre persona, potser no serà tan bó però serà diferent.
Ara, es preferible que això fos entès per tots dos i fos de mutuo acord que es tinguès sexe amb persones diferents a la parella.
Publica un comentari a l'entrada