Dia 37 dC (de Confinament)

He començat a vore la serie Community i al 1er capítol apareix un personatge que diu que s'ha divorciat 7 vegades. Que sí, que es tracta d'una comèdia i l'exageració de les situacions fins portar-les al punt ridícul és el que fa gràcia, però no cal anar tan lluny perque eixes coses passen.

Això em va recordar al llibre "Això també passarà", de Milena Busquets, que ara el títol ve molt al cas. En el llibre la protagonista ronda els 40 anys, té 2 fills de cadascun dels seus 2 ecs-marits i en el moment que explica la història té un amant. En aquest cas es tracta d'una dona de la meua edat, que podria ser jo. I, en canvi, les nostres vides són tan distintes...

Eixe tipus de gent em crea 2 sentiments diferents. Primer pense que són uns insconscients. Hòstia, que ja t'has llençat a la piscina i t'ha anat malament una vegada i així i tot et tornes a llençar a tope una segona vegada o una tercera?? Estamos locos o qué?? I per altra banda em fa molta enveja. Enveja de ser capaç de deixar-se dur sense pensar tant en si acabarà bé o no, deixar-se portar i viure el moment, no estar calculant els possibles problemes futurs que segurament no arriben mai. I si arriben què?? I si la relació s'acaba què?? Doncs no passa res... aquí hemos venido a jugar!!

M'encantaria ser un poc més així i no pensar tant, que jo li pegue massa voltes a les coses. Necessite racionalitzar-ho tot, calcular els pros, els contres... I total, per a què?? per a acabar confinada sola a casa sense poder eixir en 2 mesos.
No valen més les experiències viscudes?? Perquè com deien les grans gurús de la vida, les Azúcar Moreno: sólo se vive una vez.