Ma mare està morint-se. Li queden dies. I açò és el més dur que m'ha passat en la vida. He tingut una vida prou bona, la veritat és que no puc queixar-me, i entenc que és llei de vida, que els pares han de faltar abans que nosaltres i si no és així aleshores sí és un veritable drama, dels drames grans pels que jo no he hagut de passar.
Fa quasi 2 anys li van detectar un càncer de pulmó amb metàstasi als òssos. El dia que li ho van diagnosticar, en entrar a la consulta de l'oncòleg, el metge li va preguntar com estava i ella va dir "esperant el millor i preparada per al pitjor". M'he repetit eixa frase mil vegades des d'eixe dia. Sóc prou positiva i espere sempre el millor de la vida, però estic preparada per acceptar el pitjor?? No, no ho estic. Però ella sí ho estava, de veritat.
Una vegada obtinguda la sentència, això ens va caure com una jarra d'aigua gelada i no sabíem com anava a evolucionar. Li quedaven 2 setmanes?? 2 mesos?? 2 anys?? Era prompte per saber-ho, però al poc d'això ens va reunir als de casa i ens va fer un discurs de comiat confirmant que estava preparada per a tot. Ens va dir que havia tingut una vida bona, que no havia conegut la mort de cap fill, que els fills èrem persones sensates i sanes, que no tenia odi cap a ningú i que, en general, es trobava en pau, que arribara quan arribara el momemnt, estava preparada per a tot.
Després d'això la vida va seguir més o menys bé, li van posar un tractament en pastilles que funcionava prou bé. El tumor principal es va reduïr a la meitat i la metàstasi estava continguda. Això va dir l'oncòleg. El que ella va entendre va ser que ja no tenia metàstasi i que a penes li quedava tumor. Miracle. Com és una dona creient, estava convençuda que Déu estava fent una gran obra en ella i que en 2 o 3 visites més a l'oncòleg, éste per fi li diria que estava curada. Realment el primer dia ja li van dir que tenia una malaltia incurable i ella ho va escoltar, però no ho va sentir. O el seu cap va fer com si no ho sentira.
Fa uns mesos, abans de la cita mèdica, ella esperava que li llevaren tot el tractament perquè estava curada i així li ho va dir al metge, aleshores li van repetir el que ja li van dir el primer dia... que no té cura. Esta vegada sí ho va sentir bé. I li va agafar un baixó de por. Estava depre. Des d'ahi va anar a pitjor. I els 2 últims mesos han estat un malson. Un dia vam anar a urgències perquè feia dies que tenia agonia i marejos. Pensavem que sería vertígen, per estrés, perquè sempre ha estat una dona molt activa fent mil coses al mateix temps, però el que pensavem que era simple cansament va resultar ser que la metàstasi s'havia escampat més arribant a tocar una vértebra de la columna i amb una hidrocefalia (líquid al cervell) que la deteriorava cognitivament. Així que en un mes va passar d'anar tots els dies a la piscina a quedar-se postrada en un llit, sense moure's i sense a penes parlar.
I ara està hospitalitzada, esperant la mort. I ens demanen que triem coses que no sé triar. Que té un poc d'anèmia. Normal perquè no menja... i la metgessa em pregunta si li posem una bossa de sang o no. El primer prompte és pensar "evidentmet que sí, posem-li el que calga!!" però per a què?? per allargar-li la vida quant?? un dia més?? potser 2?? paga la pena?? El cervell el té mig desconnectat, no sé realment quan "està" o "no està". De vegades em mira com volent-me dir tantes coses... que no pot dir. I d'altres és com si no em mirara a mi, sinó a l'infnit, amb la mirada perduda de no saber qui és ni on està. I hi ha més moments dels segons que dels primers.
I mentrestant tinc com un puny pressionant-me entre el pit i l'estòmac. Sent impotència, dolor i molta pena. I feia molt que no plorava tant... només desitge que no patisca. I ara encara sent el puny, però què passarà quan només hi haja un buit??
Ningú no ens ensenya com tractar amb éstes coses, però no ens queda una altra que preparar-nos per al pitjor.
