Un pet és l'alegria del pobret

2h triant pel·lícula i 2 minuts per dormir-me mirant-la. Això sol ser així excepte quan la pel·lícula és roïna, que no sé per què el meu cervell decideix que és preferible vore una merda de peli abans que dormir.

El cas és que l'altre dia vaig posar una d'eixes pelis que vaig vore sencera. Roïna, però entretinguda. Va d'una tipa que té cites de #LoDelTinder i no li n'apanya cap (potser ja sé per què el meu cervell no volia dormir...) fins que en troba un que li sembla "normal" i amb qui hi ha química. La tia súper desvanida perquè per fi ha trobat un heterosexual funcional i divertit. I desprès de poques cites decideixen anar de viatge junts en una autocaravana.

No entraré en detalls, vaig directament a fer-vos l'espòiler (a contar el que passa, per als de l'ESO), no cal vore-la, de veres, no paga la pena. 

Al final resulta que el tio "normal" és un assassí en sèrie. Ella s'ho agafa prou bé, perquè total... ningú no és perfecte. És més, per allò de sentir-se més unida a ell, decideix que és súper bona idea matar també, per allò de compartir aficions amb la parella i tal. 

Ella, després d'un parell d'assassinats, en un moment de lucidesa mental comença a sentir-se malament i no sap si està fent bé. Ja veus tu... i li telefona a sa mare.

-Mamà, no estic segura de si m'estic comportant bé. Hi ha coses que estic fent en la relació que potser no hauria de fer... 

-No t'hauràs tirat un pet davant d'ell, no??

-No, mamà, això mai!!

-Aleshores tot està bé. 

Pots matar, això és secundari, però pets mai. I això em va recordar a un article que vaig llegir a algun lloc on parlava dels pets en la parella i de com els gassos són una mena de demostració d'amor perquè només els amolles quan hi ha confiança de veritat, estima i complicitat.

Desprès d'eixa lectura vaig entendre millor allò del Love is in the air. 

I recorda: l'amor és com un pet, si l'has de forçar... el més probable és que siga una merda.

Ser normal

 La normalitat està sobrevalorada. 

Tenim el concepte del que és normal, segons com som nosaltres. Quan més s'assemble al que som/fem, més normal ens pareix.

Jo em pense ser molt normal, com segur que tu també ho penses de tu. I a més, com que sóc molt lògica i pragmàtica, crec que les coses que faig a la meua manera tenen tot el sentit del món i no entenc com hi ha qui ho fa de maneres diferents. 

I per explicar açò, contaré un cas que em va passar fa anys...

Vam anar una colleta a passar un cap de setmana a una masia d'un dels amics. En un moment donat estava jo fent l'escurada amb un amic. Jo ensabonava els plats i coberts i ell anava rentant-los. Treball en equip. Estava escurant els gots i anava deixant-los ensabonats damunt del banc de la cuina. Després vaig continuar amb els coberts i vaig anar classificant-los per gots, al mateix temps que els ensabonava. Ara una cullereta, a éste got. Ara un gavinet, a l'altre got. Ara una altra cullereta, al got de les culleretes. I així. 

Sempre que escure ho faig igual. Classifique coberts, els rente per tipus i els pose a eixugar cadascú amb els seus. Si no hi ha escorredors separats per a cada cosa, intente almenys separa-ho en 2: culleretes i ganivets per un costat i culleres i forquetes per un altre, així una vegada secs, els agafe d'un grapat i ja els tinc classificats per a desar-los al seu calaix. És lògic o no és lògic?? En mi cabeza era espectacular.  I com que per a mi té tot el sentit del món fer-ho així, per què algú hauria de fer-ho d'una altra manera?? 

Total, que quan el meu amic va anar a rentar els coberts, de sobte veig que agafa els gots i els buida a la pica. No vaig poder evitar i vaig cridar: NOOOOOOOOOOOOOO!!

Encara deu estar pensant que estic com una puta cabra, sin ser yo nada de eso... que sóc una tia molt normal.

Preparada

Ma mare està morint-se. Li queden dies. I açò és el més dur que m'ha passat en la vida. He tingut una vida prou bona, la veritat és que no puc queixar-me, i entenc que és llei de vida, que els pares han de faltar abans que nosaltres i si no és així aleshores sí és un veritable drama, dels drames grans pels que jo no he hagut de passar. 

Fa quasi 2 anys li van detectar un càncer de pulmó amb metàstasi als òssos. El dia que li ho van diagnosticar, en entrar a la consulta de l'oncòleg, el metge li va preguntar com estava i ella va dir "esperant el millor i preparada per al pitjor". M'he repetit eixa frase mil vegades des d'eixe dia. Sóc prou positiva i espere sempre el millor de la vida, però estic preparada per acceptar el pitjor?? No, no ho estic. Però ella sí ho estava, de veritat. 

Una vegada obtinguda la sentència, això ens va caure com una jarra d'aigua gelada i no sabíem com anava a evolucionar. Li quedaven 2 setmanes?? 2 mesos?? 2 anys?? Era prompte per saber-ho, però al poc d'això ens va reunir als de casa i ens va fer un discurs de comiat confirmant que estava preparada per a tot. Ens va dir que havia tingut una vida bona, que no havia conegut la mort de cap fill, que els fills èrem persones sensates i sanes, que no tenia odi cap a ningú i que, en general, es trobava en pau, que arribara quan arribara el momemnt, estava preparada per a tot.  

Després d'això la vida va seguir més o menys bé, li van posar un tractament en pastilles que funcionava prou bé. El tumor principal es va reduïr a la meitat i la metàstasi estava continguda. Això va dir l'oncòleg. El que ella va entendre va ser que ja no tenia metàstasi i que a penes li quedava tumor. Miracle. Com és una dona creient, estava convençuda que Déu estava fent una gran obra en ella i que en 2 o 3 visites més a l'oncòleg, éste per fi li diria que estava curada. Realment el primer dia ja li van dir que tenia una malaltia incurable i ella ho va escoltar, però no ho va sentir. O el seu cap va fer com si no ho sentira. 

Fa uns mesos, abans de la cita mèdica, ella esperava que li llevaren tot el tractament perquè estava curada i així li ho va dir al metge, aleshores li van repetir el que ja li van dir el primer dia... que no té cura. Esta vegada sí ho va sentir bé. I li va agafar un baixó de por. Estava depre. Des d'ahi va anar a pitjor. I els 2 últims mesos han estat un malson. Un dia vam anar a urgències perquè feia dies que tenia agonia i marejos. Pensavem que sería vertígen, per estrés, perquè sempre ha estat una dona molt activa fent mil coses al mateix temps, però el que pensavem que era simple cansament va resultar ser que la metàstasi s'havia escampat més arribant a tocar una vértebra de la columna i amb una hidrocefalia (líquid al cervell) que la deteriorava cognitivament. Així que en un mes va passar d'anar tots els dies a la piscina a quedar-se postrada en un llit, sense moure's i sense a penes parlar. 

I ara està hospitalitzada, esperant la mort. I ens demanen que triem coses que no sé triar. Que té un poc d'anèmia. Normal perquè no menja... i la metgessa em pregunta si li posem una bossa de sang o no. El primer prompte és pensar "evidentmet que sí, posem-li el que calga!!" però per a què?? per allargar-li la vida quant?? un dia més?? potser 2?? paga la pena?? El cervell el té mig desconnectat, no sé realment quan "està" o "no està". De vegades em mira com volent-me dir tantes coses... que no pot dir. I d'altres és com si no em mirara a mi, sinó a l'infnit, amb la mirada perduda de no saber qui és ni on està. I hi ha més moments dels segons que dels primers. 

I mentrestant tinc com un puny pressionant-me entre el pit i l'estòmac. Sent impotència, dolor i molta pena. I feia molt que no plorava tant... només desitge que no patisca. I ara encara sent el puny, però què passarà quan només hi haja un buit?? 

Ningú no ens ensenya com tractar amb éstes coses, però no ens queda una altra que preparar-nos per al pitjor.  

Lo del Tinder

Fer-se un bon perfil de Tinder sembla que és més dificil del que jo pensava perquè si fora fàcil la gent els faría, però enlloc d'això et trobes molts perfils de merda.

PERFIL 1: Posa foto d'algun paissatge o d'un tros del seu cos amb una descripció del tipus "no pongo foto por mi trabajo". Mira, la privacitat està molt bé i a tots ens agrada, però si no poses foto no puc fer like perquè no sé com eres.

PERFIL 2: Una foto vestit de corredor fluosforescent, altra foto tirant-se en paracaigudes, altra foto de ciclista, altra més fent barranquisme, altra fent escalada. La descripció és: "disfruto más el dia que la noche, me encanta el deporte al aire libre y si es contigo mejor". Ufff, jo ja estic cansada només de mirar tanta activitat. Necessite tombar-me al sofà.

PERFIL 3: Viceverso amb musculets i fotos sobreactuades fent poses de famosillo de telecinco vingut a menys i descripció amb "Que todo fluya y nada influya. Abstenerse locas". Jo sí que m'abstindré d'opinar...

La majoria directament no posen res a la descripció. Així només et pots guiar per una foto de fa... quant de temps?? perquè eixa és una altra, la gent actualitza les fotos del perfil?? segur que molts seran diferents abans i després del confinament.

Altres posen frases tipus "No sé como describirme, mejor hazlo tú", "No se que poner preguntame lo que sea" o "soy una persona normal" que és el mateix que no dir res.

I resulta que molt poques vegades em trobe algú que em resulte atractiu a 1a vista.I no parle només del Tinder, sinó en general. Això de trobar l'atractiu és tan subjectiu...  I alguns que m'han atret a 1a vista, a la 3a frase se'm passa. En canvi sóc més de que tios que en principi ni fu ni fa, si els admire per alguna raó i em sent còmoda al seu costat, m'acaben agradant i els veig cada vegada més atractius. Em posa molt més una conversa fluida i unes rises compartides que no uns abdominals durs.

Però tornem a #LoDelTinder. Mirant només unes fotos i llegint (o no) 4 frases, no tinc prou per admirar ni per interessar-me i segurament li dic que no a molts tios amb els que en altres condicions igual podrien agradar-me. Que jo crec en l'altracció a 1a vista, però no en l'amor a 1a vista.

Total, que ara que sóc una senyora madura (i que les meues TinderCites són dramàtiques), he decidit que el Tinder no és per a mi, que passe.

Desinstal·lant #LoDelTinder.